Els Viatgers De La Gran Anaconda

Port Moresby té fama de ser una de les ciutats més perilloses del món, si no la que més, amb un dels índexs de crims i de corrupció més elevats del món. Els blancs que hi viuen t'adverteixen així que hi poses un peu: "Sobretot, no surtis al carrer, no agafis cap autobús... t'hi jugues la vida. Agafa un taxi per anar al supermercat, encara que sigui a la cantonada". Són alguns dels consells que et brinden. La ciutat té, efectivament, un percentatge brutal de gent sense feina i una misèria tremenda, bàsicament entre la població aborigen. El contrast entre el nivell de vida dels nadius i el dels colons, majoritàriament anglosaxons, fa mal als ulls i, sobretot, a l'ànima. És aquest abisme el que fa d'aquesta capital un lloc tan perillós. Molts dels joves a la deriva acaben en alguna de les poderoses "raskol", bandes de criminals, i les autoritats semblen superades per l'extrema violència amb què actuen, incapaces de controlar-les. Malgrat tot, Laura Alameda i Joan Antoni Afonso no tenen més remei que aturar el se

"Els kurds només tenen un amic, les muntanyes". Certament és prop dels grans cims que radica l'ànima d'aquest poble tribal de costums rígids. Les muntanyes han estat des de sempre el seu principal aixopluc, allà on els peixmergues, "els que planten cara a la mort", s'han amagat, engrandint la llegenda de la seva audàcia i resistència física. Els kurds, el poble supervivent, que mai han pogut tenir un estat propi, s'escampen per cinc països un dels quals, l'Iraq, és l'únic que durant la major part del segle XX ha reconegut oficialment la minoria kurda com un dels components de la nació. Però els kurds volen ser només kurds i viure en el seu estat amb capital a Irbil, probablement, la ciutat més antiga del món. Fa uns vuit mil anys que aquest indret està habitat sense interrupció. Per aquí hi ha passat gairebé tothom: turcmans, àrabs, cristians, yazidites o assiris. Va ser precisament durant el període assiri que Irbil va esdevenir centre del culte a Ishtar, deessa de l'amor i de la guerra en la mitologia babil

"No te'n pots refiar mai de l'Àrtic". Els inuits coneixen prou bé aquest principi. I si en l'horitzó apareix "fum de mar" encara te'n pots refiar menys. El "fum de mar" posa en guàrdia els inuits. Saben que allà on es forma és mar obert. La boira acostuma a surar sobre l'oceà glaçat. I saben també que, si neva i fa vent, no trobaran foques per caçar. Amb aquestes condicions, les foques no acostumen a fer forats de respiració al gel. Cap home podria sobreviure a l'Àrtic sense aquests i molts altres coneixements bàsics, fruit de l'experiència. Per això els inuits els adquireixen de molt joves. Amb un sol any ja lliguen els infants a un trineu amb dos o tres gossos perquè aprenguin a espavilar-se. Amb quatre o cinc, els regalen el primer gos. I alguns inuits menuts cacen la primera foca als sis anys. Al capdavall, ser inuit vol dir sortir amb trineu de gossos i ser capaç de trobar recursos per alimentar la teva família. Sortim amb trineu de gossos amb Francesc Bailón. Ens hi acompanyeu?.

A la dècada dels anys 70 del segle passat, els hawaians es van proposar recuperar l'art de la navegació astronòmica dels seus avantpassats. Sabien que els primers pobladors de Hawaii havien arribat a les illes navegant sense instruments de cap mena i volien reviure'n la gesta. Per això van haver de recórrer a Mau Piailug, un mestre navegant de les illes Carolines, a la Micronèsia, que encara conservava els coneixements i estava disposat a compartir-los, malgrat que és un dels secrets més ben guardats dels antics navegants. Piailug podia arribar a memoritzar la posició de dos-cents estels en el cel nocturn, perquè dominava la "brúixola estel·lar". Un instrument que no guardava pas en cap butxaca, sinó a la ment, que li permetia orientar-se per l'oceà Pacífic. A vegades, Mau Piailug dibuixava la brúixola a la sorra, fent un cercle amb closques de petxines, en representació dels estels de referència durant la navegació. D'aquí la seva màxima: "Per navegar, cal ser valent i, per ser valent, cal recordar." Acompan

Katmandú és un d'aquells noms del món que evoquen màgia i misteri. Ciutat i vall, fornida de petits regnes, antics temples, i bells palaus. Prohibida durant segles als occidentals. Titil·leu de campanetes, perfum de sàndal, ofec de combustible recremats. Katmandú; durant molt de temps, cruïlla de les caravanes de iaks que traginaven càrregues de sal i altres productes fins al Tibet, a través dels passos elevats de les muntanyes.Encara ara els caminets de l'Himàlaia no només t'enfilen als cims més alts del planera, sinó que et transporten segles enrere. Els pagesos dels pobles arrapats a les valls, traginant descalços pesats fardells o pasturant el bestiar en vessants escarpats. Petites estupes enmig del camí, guarnides amb banderoles d'oració espetegant al vent; imatges de deus i deesses, amagades a la soca d'un arbre. Torrents i rius d'aigües embogides. Recórrer els camins del Nepal, amb Joan Pla, viatger, director d'Independents i Trekkings.

El Danakil és la Lluna a la Terra. Una regió crustàcia com la pell d'un llangardaix, que tremola una vintena de cops, un dia tranquil, com si patís calfreds, si bé les esgarrifances s'enfilen fins a les dues mil en les jornades de crisi. Però no és pas pel fred, que tremola! Aquí, els termòmetres marquen 40 graus a l'ombra, de mitjana, i, sovint, trenquen de llarg la barrera dels 50, a ple sol. La calor és insuportable. I malgrat que la vida sigui un miracle, enmig de tanta desolació, encara hi desfilen caravanes de camells que transporten sal d'un lloc a un altre. No és pas un miratge, són les caravanes de la sal dels afar o danakil, els únics humans capaços de viure en aquesta terra inhumana, del color del sofre i el safrà, la maragda i l'ambre. De sobreviure enmig d'aquest paisatge irreal, oníric, únic. Un paisatge màgic, mai vist, afirma Concepció Colomina. Per això era imperatiu de veure, encara que per a molts viatgers el Danakil sigui l'infern a la terra. Acompanya'ns al ventre canoa d'"Els viatgers de

Per als grecs antics, les muntanyes eren el lloc de la màgia i, per aquest motiu, també eren la llar dels déus. Hèctor Oliva emprèn un pelegrinatge pels cims sagrats del Mediterrani: des de l'Etna i el Vesuvi fins a l'Ararat; des de l'Athos, l'Olimp, el Parnàs i el Sinaí fins al penyal de Gibraltar i el Teide. Tots aquests cims, volcans i muntanyes tenen relació amb la història, la cultura i els mites de l'antiguitat.

Laura Alameda i Joan Antoni Afonso han intentat arribar a l'illa més gran de l'arxipèlag de les Salomó, però el vent ha deixat un buit i el mar és un mirall a Guadalcanal. Aquesta travessa ha estat la més lenta de tot el viatge de navegació al voltant del món, ja que Guadalcanal és un bocí de terra gairebé del tot cobert de selva tropical.

Segons la sociòloga Marta Soler Alemany, la Xina ha construït a un ritme molt accelerat. A la ciutat de Pequín, viure amb un arsenal de mascaretes i triar quina és la més adequada abans de sortir de casa és el més normal. Per això, l'aire que la Marta va respirar en arribar a Tòquio se li va fer com si algú hagués obert una finestra.

El viatge de la Júlia a la serra de Talamanca, a Costa Rica, va ser profundament enriquidor. A poc a poc, es va endinsar en la cultura dels bri-bris, acompanyant-los pels estrets camins de la selva i fixant-se bé en cada pas. Amb el temps, la desconfiança es va anar dissolent, i va entrar a les seves llars i a participar en festes, descobrint així la complexa realitat de la seva vida.

Una catifa de banderes que onegen al vent, un oceà d'oracions que s'escampen als quatre punts cardinals. Un dels moments màgics dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Jordi Solà caminava per una vall, prop del Kailash, en l'últim tram de la circumval·lació a la muntanya sagrada del Tibet, quan es va fer fosc. Estava perdut i el fred paralitzava qualsevol intent de supervivència. Però, en els moments més crítics, la desesperació et fa avançar, sense saber com. Quan ja només li quedava un fil d'esperança, va sortir la lluna.

Després d'anys de convivència amb els pobles àrtics, l'antropòleg Francesc Bailón ha arribat a la conclusió que l'essència dels inuits és l'equilibri entre el món tradicional i un món en constant canvi. Malgrat que el món modern també és un fet a l'Àrtic, a Ilulissat no hi ha cinemes ni teatres. I Nuuk, la capital groenlandesa, és l'única ciutat d'aquest territori sense semàfors de trànsit.

Els llibres i la cultura són indissolubles de la vida quotidiana dels japonesos. La lectura és part indispensable de la seva formació. Per això, els pares tenen com un dels factors primordials de l'educació dels fills transmetre'ls l'amor per la lectura i, des de ben petits, els expliquen contes als seus fills o van sovint a les biblioteques, que estan obertes cada dia de la setmana.

El pol nord no té cap senyal que n'indiqui la ubicació exacta, ja que es troba en constant moviment al bell mig de l'oceà Àrtic, on l'aigua sovint queda coberta per grans masses de gel a la deriva. Quan en Jordi Canal-Soler va arribar als 89,99 graus nord, el gel sota els seus peus es desplaçava, fet que el va obligar a perseguir el pol nord per la banquisa, adaptant-se al seu moviment.

Diverses llegendes fantasioses han atribuït a l'illa unes qualitats màgiques fabuloses. Tothom havia sentit, algun cop, relats d'aventures i naufragis. L'illa era temuda perquè els forts vents que l'escombraven bona part de l'any dificultaven la navegació dels velers, fins al punt que molts d'ells acabaven estimbant-se contra els seus penya-segats.

En els temps antics, la coca, el blat de moro i la patata formaven una trilogia de plantes amb un caràcter sagrat dins de tot l'univers andí. Hi ha testimonis que demostren que l'existència i la difusió de la coca es remunten a l'època anterior als inques. De fet, es consumia habitualment amb finalitats medicinals i analgèsiques, ja que actua contra el mal de cap, l'alçada, la diarrea i els vòmits, entre altres malalties.

El més fascinant de viatjar, segons Andreu Ariño, és descobrir que, tot i les grans diferències, hi ha un rerefons que ens fa humans. En els seus viatges, ha explorat llocs desconeguts, espais en blanc als mapes. La seva filosofia és viatjar sol, amb poc pressupost, per zones remotes, fent autoestop sempre que pot i desafiant les rutes convencionals de les guies.

Recorrem els pobles de l'Àrtic amb l'antropòleg Francesc Bailón, que va decidir anar a Groenlàndia per omplir els espais buits del mapa. Va aprendre l'ofici de múixer, va agafar les regnes d'un trineu de gossos i va cridar: "Palante!" Des d'aquell dia, Francesc Bailón és "Palante" pels inuits.

Al Japó antic es coneixia la grua com "l'ocell de la felicitat". Al país nipó es tenia la idea que aquestes belles aus podien viure mil anys. La reputació de les grues per una llarga vida, unida a la de la prosperitat, va fer que esdevinguessin aus venerades. Viatgem fins al poble de Hokkaido i a l'illa de Kyushu, a la reserva d'Arasaki, on es concentren tantes aus que l'han declarat patrimoni sonor del Japó.